20.215 - Projecte II - Aula 1

Públic

Hola a tothom,

encara que faig tard, volia compartir un vídeo que he fet per la PAC3 del Taller de Videocreació l’any passat. És un treball sobre la memòria, un tema que m’interessa molt i que amb aquest taller he pogut aprofundir.

Fitxa tècnica Autoria: Ana da Silva Ferreira
Títol:Quan ja ningú recordi
Any: 2025
Durada: 2 min 55 seg
Sistema d’àudio: Estèreo
Format: .mp4
Proporció de pantalla: 16:9

Justificació de la peça audiovisual

La videocreació “Quan ja ningú recordi” sorgeix d’un procés de dol marcat per la pèrdua dels meus pares: la meva mare, l’Olívia, el 2018, i el meu pare, l’Alfredo, el 2023. A partir d’aquestes absències, es va obrir un espai de preguntes sobre la memòria íntima i la fragilitat dels records personals. En enregistrar aquesta peça, la pregunta central que m’ha guiat és què passa amb les memòries quan qui les sosté ja no hi és. La mort esborra persones, però també esborra totes les memòries que només elles podien narrar. En el meu cas, moltes de les vivències amb els meus pares subsisteixen avui únicament dins meu, i la videocreació es converteix en un intent de donar alguna permanència a aquest material íntim i vulnerable.

El vídeo parteix de la idea que la memòria personal constitueix una forma de “relat no oficial”: un conjunt de fragments que no apareixen en cap registre institucional, però que formen part de la nostra història afectiva. Aquesta perspectiva connecta amb els continguts del mòdul que posen en valor les microhistòries, els arxius personals i les narratives que queden fora dels grans relats col·lectius. La teoria treballada ens mostra que tota experiència individual és també un espai polític i cultural, i que els materials domèstics —fotografies, vídeos familiars, objectes, gestos íntims— poden funcionar com a fonts de memòria tan legítimes com els arxius oficials. La meva peça aprofita precisament aquesta idea: són les memòries petites, sovint menystingudes, les que acaben definint qui som i qui vam estimar.

A nivell formal, la peça dialoga amb el concepte d’arxiu emocional, entès com un conjunt de materials que no només documenten un passat, sinó que activen una relació afectiva amb ell. En combinar enregistraments actuals amb fragments domèstics antics, genero un espai de superposició temporal que reprodueix la manera com opera la memòria: desordenada, incompleta, plena de discontinuïtats. La fragmentació present en el muntatge no pretén explicar una història lineal, sinó evocar com les memòries apareixen i desapareixen, com s’encenen en flaixos i després tornen a enfosquir-se. Aquesta estructura ressalta el caràcter inestable i a vegades dolorós del record, que no sempre podem controlar ni retenir.

La veu en off hi té un paper essencial. Més que narrar, articula una reflexió íntima sobre la desaparició i la persistència: parla de la por d’oblidar, de la impossibilitat de recuperar plenament allò perdut i de la necessitat —gairebé instintiva— de conservar allò que encara recordo. Aquest ús del so connecta amb la teoria del mòdul sobre l’expressivitat de l’ambient sonor i la seva capacitat per construir atmosferes emocionals que complementen o contradiuen la imatge .

La relació entre present i passat està també influïda per la idea de “memòria performativa”, que entén el record com un acte que es reactiva cada vegada que s’evoca.

La peça també dialoga amb el concepte de memòria no registrada. La mort dels meus pares revela fins a quin punt la majoria de memòries humanes desapareixen sense deixar rastre. Milions de persones moren cada any i amb elles s’esvaeixen els detalls que ningú més recordarà: la manera de caminar, el to de veu, les rutines insignificants. El vídeo assumeix aquesta realitat, però també la qüestiona: pot una peça audiovisual funcionar com un espai de resistència davant l’oblit? Fins a quin punt gravar o narrar pot prolongar l’existència d’alguna cosa que estava destinada a desaparèixer?

En aquest sentit, *Quan ja ningú recordi* és alhora un exercici de dol i d’arxiu. No pretén fixar definitivament les memòries —una tasca impossible—, sinó donar-los un espai que reconegui el seu valor. La teoria del mòdul sobre el relat íntim i la subjectivitat audiovisual fonamenta aquesta decisió: totes les memòries personals, per petites que siguin, són part d’un mapa més ampli de vivències que encara que no siguin universals, tenen rellevància humana. El vídeo, per tant, no només parla de mi i dels meus pares, sinó també de totes les memòries que desapareixen sense deixar constància.

Finalment, la peça es planteja com un espai de persistència: un lloc on els records que ara només habiten en mi poden continuar existint, encara que sigui de manera mínima, poètica o fragmentada. En aquest sentit, la videocreació no és només un document del passat, sinó una afirmació present: mentre sigui recordat, encara que sigui a través d’aquest vídeo, un tros d’aquelles vides continuarà existint.

Espero que us agradi,
Ana